Intervenció d’Enver Aznar al ple sobre l’estat de la ciutat
Bona tarda a tothom, encara que sigui a través d’una pantalla que comença a fer-se feixuga. Per sort, malgrat que en un ple sigui impossible, ens podrem veure cara a cara a tots els actes de protocol on, curiosament, si ens podem trobar.
Per començar caldria preguntar-se si els grups que conformem el ple estem aquí per reflexionar sobre quin és l’estat de la ciutat o en realitat estem iniciant la precampanya (si algun cop no estem així) per a les pròximes eleccions municipals. Quin sentit té fer un ple d’aquestes característiques, sense comptar amb cap mena de via per la participació veïnal? Com podem fer una diagnosi realista sense disposar d’enquestes públiques sobre les principals preocupacions de la ciutadania de Vilanova i la Geltrú, sobre l’opinió que tenen sobre tots nosaltres, i sobretot sobre la gestió del govern. Com podem parlar sobre l’estat de la ciutat sense que aquest ple sigui també un espai de participació de les entitats veïnals, de les plataformes de defensa del dret a l’habitatge, i de tants col·lectius de la nostra ciutat que són imprescindibles, i sense els quals el debat queda totalment desvirtuat.
Qui estigui veient per Canal Blau aquest ple, a banda d’avorrir-se, només veurà partits posant-se medalles o parlant de polèmiques inflades per donar sentit a un intent artificial de polarització política. I dic artificial, perquè a l’hora de la veritat alguns dels partits que es troben en aquesta batalla constant, defensen un mateix projecte sobre qüestions fonamentals com el model de gestió dels serveis públics, que comparteixen les mateixes polítiques d’habitatge, i que comparteixen el projecte de fer una Vilanova dedicada només als serveis, i concretament que depengui cada vegada més del turisme.
En fi, aquesta introducció és semblant a la que vam fer fa 4 anys. En un context totalment diferent, seguim veient com una eina que podria servir per acostar la política a la ciutadania simplement s’utilitza per complir amb els mínims que marca el ROM. Doncs bé, que no sigui per nosaltres.
Caldria preguntar-se si els grups que conformem el ple estem aquí per reflexionar sobre quin és l’estat de la ciutat o en realitat estem iniciant la precampanya per a les pròximes eleccions
Per parlar de l’estat de la ciutat hem de parlar obligatòriament d’una pandèmia que encara segueix, i que quan semblava que estàvem a la recta final ha tornat a posar-nos els peus a terra. La pandèmia ha estat una gran tragèdia a tot el món, i el nostre municipi no ha estat una excepció. Al nostre municipi no es pot parlar de la pandèmia sense reconèixer la gran tasca del personal sanitari, de les treballadores dels supermercats, de la neteja, i de tanta gent de classe treballadora que es va deixar la pell en els pitjors moments, sense rebre literalment res a canvi. Al contrari, en moltes ocasions les seves condicions de treball han empitjorat, o no se les ha considerat essencials a l’hora de rebre la vacuna.
Fer front a la pandèmia en els primers dies, quan el missatge oficial era gairebé de menysteniment, les primeres setmanes i els primers mesos, quan tot estava desbordat era gestionar una situació desconeguda, difícil i complexa. Ho vam veure així en el seu moment i ho continuem pensant avui en dia, fos quin fos el color del govern, qualsevol de nosaltres s’hauria vist superat. Això, però, no es pot convertir en una excusa perenne per analitzar les mateixes actuacions, sobretot pels qui tenen responsabilitat de govern però, evidentment, no només. Fer front a una tragèdia com la que hem viscut requeria altes dosis d’empatia, de coratge i propòsit d’esmena, i ho hem trobat a faltar sovint en allò que afecta el govern municipal. Hem trobat a faltar propòsit d’esmena, per exemple, en la gestió de la dependència, i sí, el govern ha fet autocrítica, però quan ja tot havia passat. Evidentment, la capacitat d’acció d’un govern municipal és més que limitada, però en allò que li pertoca, hauria d’aprendre sobre la marxa dels errors per resoldre’ls. No serveix de res admetre els errors després d’un temps, si no hi ha cap canvi, i encara menys si no hi ha cap canvi sobre una estructura que va fer fallida.
El que observem, a més, no és només que no hi hagi voluntat d’esmena exclusivament en l’àmbit de la dependència, sinó que no existeix cap voluntat per canviar el model de ciutat. S’insisteix a repetir la mateixa fórmula per fer front a una crisi, i es repeteixen les mateixes receptes. La fórmula és ben clara: fer veure que es fa alguna cosa presentant plans que estan més pensats com a un exercici de màrqueting, que com a un projecte real, amb un pressupost associat. Ja ho hem viscut això, repetides vegades.
Repetir el de sempre ens ha portat a una ciutat que ha perdut dinamisme i que es troba en un clar estancament. La ciutat es troba en el camí de la decadència. A nosaltres ens agradaria expressar-nos en un to més optimista, però no podem situar-nos fora del realisme en un ple que ha de tractar l’estat de la ciutat. La realitat és que l’any 2008 es va esfondrar un miratge en què fer diners fàcils era la normalitat. Amb aquella crisi tothom es va assabentar que pondre tots els ous en la mateixa cistella, en aquell cas el de la construcció, era un parany. L’error va ser voler repetir la jugada amb un altre sector.
Repetir el de sempre ens ha portat a una ciutat que ha perdut dinamisme i que es troba en un clar estancament. La ciutat es troba en el camí de la decadència.
A partir de la crisi de 2008 tots els governs, fins al dia d’avui, han volgut pondre els ous a la cistella del turisme. S’ha volgut projectar la ciutat com a ciutat de fires i congressos, s’han posat tots els esforços en atraure turistes. S’ha fet exactament el mateix que han fet molts altres municipis catalans: destinar tota la projecció de la ciutat a animar a les compres a la ciutat, a passar-hi una bona estona consumint, canviant el model comercial per potenciar les grans cadenes, en detriment d’un model basat en el petit comerç, en el comerç de barri.
És curiós perquè en les campanyes electorals tothom parla de diversificar l’economia de la ciutat, i tots els partits hi coincidim, però a l’hora de la veritat, quan toca actuar, totes les accions van destinades a potenciar el turisme. Nosaltres òbviament no estem en contra del turisme, el que estem en contra és de fer de la nostra una ciutat dedicada de forma majoritària a aquest sector. I no exagerem quan posem en evidència que anem per aquest camí. En els darrers anys no només no hi ha hagut actuacions per facilitar inversions en indústria, per fer créixer el teixit productiu, sinó que a més es posen en perill fàbriques de la ciutat amb actituds com a mínim irresponsables. De la mateixa manera que no es valora prou el port de la nostra ciutat, i es pot veure clarament en la inactivitat Consell Municipal del Port, que no s’ha reunit durant tot el mandat.
El projecte de ciutat que existeix ara mateix és vendre Vilanova com una marca. S’està construint, a més, una marca sobre la base de símbols que podrien ser els de qualsevol altre municipi, projectant a l’exterior una Vilanova sense identitat pròpia, a la mida d’una campanya de màrqueting qualsevol. La nostra ciutat, ni cap ciutat, mai serà una marca. Les ciutats són per viure-hi, per tenir una feina i fer un projecte de vida, per créixer com a persones, per passar-s’ho bé. I per fer que vingui un turisme de qualitat l’hem de cuidar, hem de potenciar tot allò que som, i tenir la capacitat d’innovar.
Creiem que l’ajuntament de Vilanova hauria de treballar en un projecte que doni resposta als principals reptes del segle XXI, que són el repte ecològic, social i demogràfic, i potenciar aquelles iniciatives que aportin solucions, que seran les que ens faran ser una ciutat millor. Hauríem d’estar treballant, en definitiva, per fer de la nostra ciutat una referència en l’economia verda i en l’economia social. I quan parlem dels reptes del segle XXI no estem parlant dels reptes del demà, sinó dels d’avui. En els pròxims anys ens juguem tenir una ciutat preparada per l’envelliment de la població i per evitar que la gent jove hagi de marxar de Vilanova per buscar-se la vida, que estigui preparada pels embats del clima, i amb unes polítiques públiques que acabin amb les desigualtats. Ara mateix anem en la direcció contrària.
En els pròxims anys ens juguem tenir una ciutat preparada per l’envelliment de la població i per evitar que la gent jove hagi de marxar de Vilanova per buscar-se la vida, que estigui preparada pels embats del clima, i amb unes polítiques públiques que acabin amb les desigualtats.
En el terreny de les desigualtats socials és on tenim més assignatures pendents. La pandèmia no ha fet més que aprofundir en molts dels problemes socials que ja anàvem arrossegant des de la crisi de 2008. Tot i que uns anys abans es parlava de la recuperació econòmica, la realitat és que aquesta mai va arribar a les butxaques a la majoria de les llars. Quan va esclatar la pandèmia, per tant, ja teníem una societat precaritzada, i ara ens toca viure una situació que és realment tràgica per a moltes famílies. Les mesures per fer-hi front per part de totes les institucions han estat insuficients.
Pel que fa al nostre ajuntament, el pressupost en polítiques socials es va estancar en els darrers anys abans de la pandèmia, i no ha estat fins aquest any que no s’ha incrementat la despesa en algunes ajudes. Un increment, que com ja vam dir en el debat dels pressupostos, és del tot insuficient per la magnitud del que tenim davant. I no només és insuficient, sinó que hem vist com s’han reduït els plans d’ocupació, a banda que no existeix cap altra política de lluita contra l’atur. Esperem que amb el pla de xoc per l’ocupació que va presentar el president de la Generalitat a la nostra ciutat, l’any vinent hi hagi un canvi substancial en aquesta matèria. Aquest pla representa una oportunitat perquè deixem enrere l’època en què els governs municipals no és prenien de forma seriosa el gran problema que representa l’alta taxa d’atur estructural que tenim, i de debò que desitgem que sigui així, però l’experiència ens fa ser molt prudent, fins i tot escèptics.
Quan parlem del problema que existeix amb l’habitatge no parlem només dels desnonaments de persones vulnerables, també estem parlant que llogar un pis a Vilanova i la Geltrú a un preu assequible és pràcticament impossible
A més de l’atur, l’altre gran problema social que tenim a la ciutat i al país és l’accés a l’habitatge. Ja n’hem parlat molt sobre aquesta qüestió, i es pot dir que ho fem a gairebé cada ple, però és que la situació ho requereix. Quan parlem del problema que existeix amb l’habitatge no parlem només dels desnonaments de persones vulnerables, també estem parlant que llogar un pis a Vilanova i la Geltrú a un preu assequible és pràcticament impossible per a la immensa majoria de la ciutadania. A aquesta problemàtica aquest govern i els anteriors han respost amb passivitat, posant la catifa vermella a l’especulació. En aquest mateix mandat s’ha aprovat una regulació que permetrà la proliferació d’habitatges d’ús turístic, o dit d’una altra manera, que permetrà que centenars de pisos surtin del mercat residencial i passin al turístic. El resultat de les polítiques d’habitatge escandalitza a qualsevol: mentre es recuperen una o dues desenes de pisos buits, mentre les ajudes al lloguer són del tot insuficients, centenars, i repeteixo, centenars, deixaran de llogar-se per viure-hi, i es llogaran a turistes.
Podem afirmar, per tant, que la nostra ciutat pateix una sèrie de problemes estructurals sobre els quals no s’hi pot veure una solució en el curt ni el mitjà termini. Problemes que no són només socials, que no afecten només a la part més castigades per les crisis, sinó que afecten al conjunt de la ciutadania. Un d’aquests problemes que venim arrosegant és l’estat dels carrers, tant la falta d’un manteniment constant com els problemes amb la neteja dels carrers. Són problemes que hi són a la vista de qualsevol, i sobre els que fa ja anys que no s’actua adequadament. Ja ho hem dit més d’una vegada, tenir uns carrers en bon estat passa per un manteniment quotidià, no per esperar a que ja estiguin destrossats per fer grans obres. Això, evidentment, comporta incrementar el personal de la Unitat de Serveis Municipals, una unitat que ha estat buidada durant anys i anys. Pel que fa a la neteja, creiem que amb la gestió directa de la neteja viària tindrem els carrers més nets, perquè hi haurà una gestió més propera a la ciutadania i ho gestionarà una empresa municipal amb una eficiencia i una solvència més que demostrades. No podem dir el mateix de la recollida de residus. Tot i que coincidim amb la necessitat de passar al model del porta a porta, creiem que la seva implementació es veurà clarament afectada per l’aposta del govern per la gestió privada, i també per una implementació més pensada en les pròximes eleccions que no pas en el futur de la ciutat.
Tenir uns carrers en bon estat passa per un manteniment quotidià, no per esperar a que ja estiguin destrossats per fer grans obres
Evidentment hi ha molts altres problemes, que segurament no em donarà temps a tractar. Problemes que, per cert, no s’han solucionat des del darrer ple de l’estat de la ciutat. Seguim amb un transport públic totalment insuficient, amb un tren que és car i sempre arriba tard, i amb uns autobusos municipals amb uns recorreguts i unes esperes infernals. Seguim tenint molts barris en què si no tens cotxe és impossible viure-hi. Seguim amb el centre de la ciutat sense pacificar i amb les llambordes destrossades. Seguim tenint barris pràcticament oblidats.
En fi, a manera de conclusió, la sensació és que no estem massa lluny d’on estàvem fa 4 anys. Segueixen les mateixes dinàmiques i les mateixes prioritats, s’aposta pel mateix model de gestió pels serveis centrals i estructurals de la ciutat, se segueix jugant a què passi el temps i calculant poder inaugurar alguna cosa l’últim any de mandat.
Seguim sentint discursos que creuen més en allò que ens agradaria creure que és la ciutat, que no pas en allò que és. Seguim creient en aquella realitat paral·lela on el turisme genera riquesa per a tothom, on apostar tota l’activitat econòmica en un sector és una bona idea i on tothom a la nostra ciutat viu còmodament. Seguim actuant com si la crisi de 2008 no hagués passat, malgrat que les cicatrius i les ferides obertes segueixen ben visibles. Actuant com si el què ha passat ara fos quelcom temporal i no una crisi civilitzatòria que comporta un canvi a tots els nivells.
Hi ha una frase que resumeix molt bé la política local, i que vaig aprendre la primera setmana de ser regidor, i que segurament serà la frase que, de carrer, més he escoltat. La frase és el ja clàssic “Això sempre s’ha fet així”. Doncs bé, aquesta frase, aquesta manera de fer-ho tot com sempre, ens ha portat la ciutat en la situació en què es troba ara mateix.
One response
Felicitats Enver! Has dit el que calia. Afegiria que Vilanova no ha de competir amb Sitges pel turisme. El geni vilanoví es manifesta en una vida associativa que encara és potent, encara que no l’ajudin, i podria ser capdavantera en programes socials. No es necessiten molts diners, sinó decisió i vista per organitzar voluntariats. Els Jocs Olímpics no es van fer només amb un gran pressupost, sinó sobre tot gràcies a 90,000 voluntaris ben organitzats i motivats. Un exemple a seguir precisament a Vilanova. Hi ha massa gent sense feina, per tant sense ingressos, però també sense un projecte vital. L’ajuntament podria fer una tasca doblement positiva.